tombant la cantonada
Tombant la cantonada s’ha trobat amb un amic a la parada de la llibreria, estava allà como molts d’altres esperant el seu torn.
Ha de reconèixer que ha tingut sort. De seguida l’ha trobat. Aquella noia d’ulls negres l’ha mirat i a marxat, però amb ell ja li havien explicat que quan algú t’agrada al primer cop d’ull no hi ha res a fer, encara que marxi tornarà.I així ha estat, ha tornat, ha preguntat i ja estaven junts.
Ha sentit pesigolles quan l’autor (aquell qui diuen que ha inventat totes les frases que omplen els seus fulls) li ha passat el rotulador per la seva primera pàgina per escriure una dedicatòria, una mica acurada perque tampoc és que tingui gaire cua, no devia ser gaire conegut o és que era molt d’hora? En Sebastià havia trigat 1 any en escriure l’original (l’original seria el seu pare, no?) i més de 5 anys en aconseguir veure’l al carrer. Fins que no va conèixer l’Ariadna no havia aconseguit que ningú l’edités. Ara només pensa com li agradaria poder deixar aquella odiosa feina al despatx i poder escriure en el seu portàtil a la vora del mar o en un cafè o a la taula del seu petit apartament… o al seu gran apartament quan sigui un escriptor consagrat i l’Ariadna una gran editora.
Va de la mà, no dins d’una d’aquelles odioses bosses que no deixen que es vegi el seu títul ni la portada, amb el que li va costar al pobre Esteve crear-la! estava tant emocionat… la seva primera comanda! la seva primera il·lustració pagada! la seva creació a la tauleta de nit i les estantaries i a la mà de la gent que ve al metro… Tant de bó no sigui la darrera. Li agrada que tothom el pugui veure i admirar-lo. I la Mariona, la noia d’ulls negres, té un sonriure tan maco…
On anirà a parar? a mans de la seva parella, a les del seu pare, d’un germà… Clar que això no és tant important com saber que en faran d’ell… Si us plau! que no el tanquin a un calaix! que no el posin a una estanteria i s’oblidin fins i tot de treure-li la pols! Que el llegeixin, que el guixin, que li dopleguin les pàgines marcant el que més els hi ha agradat, però que no el dessin sense fer servir.
La Mariona ha parat a un café del centre. Demana un cafè i se’l mira, obra la tapa i rellegeix la dedicatòria, cerca alguna cosa al bolso, un boli. I comença a fer-li pessigolles de nou…
‘No sé com ha anat a parar a les teves mans des d’aquesta taula, però tant de bó t’agradi tant el llibre com la dedicatòria. Quan te l’hagis llegit deixa’l a algun lloc públic per tal algú altre el trobi. I si t’agradaria saber qui sóc truca’m i t’explico…’
