Arribar a casa i veure la meva armadura endreçadament amuntegada al rebedor em va fer reaccionar. I vaig decidir no tornar-me-la a posar. Fa dos anys que ni tan sols li trec la pols.
És el cinquè any que no me la poso tot i les peticions, que cada cop són menys però més desesperades. Fins i tot m’han ofert diners, no us penseu que pocs, per a tornar ‘a lluir-la amb l’orgull de defensar la tradició i ser garant de protecció envers el poble’. I prou que m’ha costat dir que no!
És que és difícil renunciar a ser i sentir-se un heroi. ‘El salvador’, ‘l’esperança’, ‘la força i la determinació’, ‘el més guapo’, ‘el més divertit’. Tot afalacs que em feien tenir el cap ple de pardals. Sempre envoltat de gent que m’idolatrava i amb un munt de noies de dolça aparença (perquè us podria explicar històries en la intimitat d’alguna d’elles que de dolces i submises res de res… un altre dia potser) disposades a ‘qualsevol cosa per arribar al meu cor’ i al meu llit, no cal dir-ho. Una vida regalada, de somni per a molts. Reben constantment el missatge de ‘ets el millor’. I creient-ho. Fins arribar a caure en la pedanteria, perdre la humilitat, i creure’m superior.

I tot això va durar fins que:
1) em vaig fer ecologista; que voleu que us digui! Em fa pena tanta flor que morirà i tant drac ferit!
2) em vaig adonar que, en arribar a un poble per a matar el seu drac, ells ni tant sols havien intentat anar a parlar amb ell, negociar, ni res. Cridaven Sant Jordi i apa! Ja aniria un altre a solucionar els seus problemes. Un altre que s’arriscaria, s’enfrontaria i resoldria. Cap esforç.
3) darrerament les noies que salvava em va deien coses com que perquè li donava una rosa, que preferia un llibre o totes dues coses, que si em pensava que era una beneita que no sabia llegir, que allò era discriminació, que ella podria pujar al cavall i matar el drac si volgués però que com que era ecologista no ho faria pas, que el pobre drac no havia fet mal a ningú, que l’únic que havien de fer es saber-lo portar. Total que em vaig sentir com una merda.
Ara:
Les roses són d’hivernacle, les pinten i els fan mil coses. La majoria provenen de l’Amèrica llatina on les paguen a 0’18 Euros i els catalans les compren a 3’00 Euros de mitjana.
Dracs ja no hi ha, més enllà dels llangardaixos de l’estiu i alguna iguana dins un terrari. Els he extingit i em sento fatal. Eren macos i simpàtics, no us penseu però fa tants anys que dura la llegenda… I els dracs figurats ¡buf!, aquests no moren amb un cop d’espasa. Necessiten que hi treballi cadascú amb el seu drac o dracs. Fins a que siguin llangardaixos.
I les noies no s’esperen. Treballen, vesteixen pantalons i maten els seus dracs. Entren i surten. Prenen i deixen. Estimen i es deixen estimar. Decideixen i actuen. I volen llibres a més de roses i et regalen roses a més de llibres.
I jo:
Continuo al rebedor mirant la que fa un temps va ser el símbol de Sant Jordi. La lluent armadura que protegia dels mals. L’espasa jau al seu costat afilada i pesant, neta de la sang de molts dracs. El cavall gaudeix de la vida en un estable progressista on l’han acceptat molt bé. I jo obro el correu al rebedor: factures, factures, requeriments… i una rosa feta de paper, escrit a cada fulla un vers.