Tot seguit expliques el terme, i reps missatges ben diversos:
– I que passa, que no són minusvàlids?
– Mira que us agrada fer complicades les coses… si el nom ja s’entén!
– Doncs no s’entén: discapacitat sí.
– Però si ho dic amb molt de ‘carinyo’… no com res dolent.. com dir ‘subnormal’.
– Ja són ganes de posar les coses difícils… I prou malament està tot com per entretenir-nos ara en això!

Per les respostes, aquells que no hi esteu familiaritzats, ja haureu deduït el significat de “diversitat funcional”. No?

“Diversitat Funcional és el terme recomanat per la Unió Europea per a referir-se a les persones que conviuen amb algun tipus de discapacitat física, mental, psíquica, malaltia, deficiència… amb independència de l’origen patològic, genètic o traumàtic de la diversitat en qüestió que els fa tenir un funcionament diferent a la mitjana de la població.”

És doncs un terme no pejoratiu, no estigmatitzant, inclusiu i integrador; doncs deixa clar que el ‘funcionament’ és diferent (i divers) sense les càrregues de valor que comporten altres termes.

Actualment encara es fan servir termes que marquen a la persona atorgant-les un valor a la societat inferior, o apartant-los directament. Només que us passegeu pel centre de la vostra ciutat o vila trobareu senyals d’aparcament públic on diu: minusvàlids. Per tant, tothom qui tingui dret a estacionar allà és, per definició i senyalització, ‘menys vàlid’ (i menys vàlida! Que emprar el doble gènere és una altra batalla en la que treballar!). Altres exemples són els usos d’ ‘un/a discapacitat/da’ (= menys capacitat/da) o invàlid/a (= no vàlid/a).