noviembre25
original post: http://www.salon.com/2011/10/24/judith_butler_at_occupy_wall_street/
Monday, Oct 24, 2011 7:41 PM 16:50:24 GMT+0100
«If hope is an impossible demand, then we demand the impossible.»
VIDEO
Judith Butler, the renowned academic and feminist theorist at the University of California Berkeley, became on Sunday the latest intellectual to express solidarity with Occupy Wall Street.
In brief remarks to the occupiers at Liberty Plaza, Butler offered her take on the continuing “demands” debate:
People have asked, so what are the demands? What are the demands all of these people are making? Either they say there are no demands and that leaves your critics confused, or they say that the demands for social equality and economic justice are impossible demands. And the impossible demands, they say, are just not practical. If hope is an impossible demand, then we demand the impossible — that the right to shelter, food and employment are impossible demands, then we demand the impossible. If it is impossible to demand that those who profit from the recession redistribute their wealth and cease their greed, then yes, we demand the impossible.
The full video is worth a watch:
Judith Butler
junio25
Yo no soy yo
Soy este
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pié cuando yo muera.
junio22
Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Que hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?
Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.
Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
mayo24
Powered by Twitter Tools.
abril23
Arribar a casa i veure la meva armadura endreçadament amuntegada al rebedor em va fer reaccionar. I vaig decidir no tornar-me-la a posar. Fa dos anys que ni tan sols li trec la pols.
És el cinquè any que no me la poso tot i les peticions, que cada cop són menys però més desesperades. Fins i tot m’han ofert diners, no us penseu que pocs, per a tornar ‘a lluir-la amb l’orgull de defensar la tradició i ser garant de protecció envers el poble’. I prou que m’ha costat dir que no!
És que és difícil renunciar a ser i sentir-se un heroi. ‘El salvador’, ‘l’esperança’, ‘la força i la determinació’, ‘el més guapo’, ‘el més divertit’. Tot afalacs que em feien tenir el cap ple de pardals. Sempre envoltat de gent que m’idolatrava i amb un munt de noies de dolça aparença (perquè us podria explicar històries en la intimitat d’alguna d’elles que de dolces i submises res de res… un altre dia potser) disposades a ‘qualsevol cosa per arribar al meu cor’ i al meu llit, no cal dir-ho. Una vida regalada, de somni per a molts. Reben constantment el missatge de ‘ets el millor’. I creient-ho. Fins arribar a caure en la pedanteria, perdre la humilitat, i creure’m superior.
I tot això va durar fins que:
1) em vaig fer ecologista; que voleu que us digui! Em fa pena tanta flor que morirà i tant drac ferit!
2) em vaig adonar que, en arribar a un poble per a matar el seu drac, ells ni tant sols havien intentat anar a parlar amb ell, negociar, ni res. Cridaven Sant Jordi i apa! Ja aniria un altre a solucionar els seus problemes. Un altre que s’arriscaria, s’enfrontaria i resoldria. Cap esforç.
3) darrerament les noies que salvava em va deien coses com que perquè li donava una rosa, que preferia un llibre o totes dues coses, que si em pensava que era una beneita que no sabia llegir, que allò era discriminació, que ella podria pujar al cavall i matar el drac si volgués però que com que era ecologista no ho faria pas, que el pobre drac no havia fet mal a ningú, que l’únic que havien de fer es saber-lo portar. Total que em vaig sentir com una merda.
Ara:
Les roses són d’hivernacle, les pinten i els fan mil coses. La majoria provenen de l’Amèrica llatina on les paguen a 0’18 Euros i els catalans les compren a 3’00 Euros de mitjana.
Dracs ja no hi ha, més enllà dels llangardaixos de l’estiu i alguna iguana dins un terrari. Els he extingit i em sento fatal. Eren macos i simpàtics, no us penseu però fa tants anys que dura la llegenda… I els dracs figurats ¡buf!, aquests no moren amb un cop d’espasa. Necessiten que hi treballi cadascú amb el seu drac o dracs. Fins a que siguin llangardaixos.
I les noies no s’esperen. Treballen, vesteixen pantalons i maten els seus dracs. Entren i surten. Prenen i deixen. Estimen i es deixen estimar. Decideixen i actuen. I volen llibres a més de roses i et regalen roses a més de llibres.
I jo:
Continuo al rebedor mirant la que fa un temps va ser el símbol de Sant Jordi. La lluent armadura que protegia dels mals. L’espasa jau al seu costat afilada i pesant, neta de la sang de molts dracs. El cavall gaudeix de la vida en un estable progressista on l’han acceptat molt bé. I jo obro el correu al rebedor: factures, factures, requeriments… i una rosa feta de paper, escrit a cada fulla un vers.